Este es el proyecto de narrativa que he presentado en el curso de fotografía, aunque es bastante personal y no es lo que yo quería poner en este blog, he decidido exponerlo ya que no sólo representa una parte de mi vida, ya pasada, sino que también creo que he logrado transmitir lo que deseaba a través de mis fotografías.
La soledad
9 comentarios:
Ostras...qué preciosidad...
Com he plorat...no sé que pensarà el Llorenç, però per mi el treball més íntim i personal de tots! Un 10 sens dubte. M'agrada molt...ah no que això de "m'agrada" no es pot dir, ens ho tenen prohibit! :)
Doncs mira, et diré que les fotos estan molt bé, tot el tracatament i el que transmeten...però el que més m'ha agradat és sentir la teva veu...titeta...aquests dies separades m'he adonat encara més de que t'estimo més que a ningú!
Quines ganes tinc de veure't... Enhorabona pel treball i per tot el que has aconseguit a la vida reina! Fas que la meva vida sigui més feliç i que el món sigui un lloc millor on viure...Gràcies
joooo, com t'he dit m'has fet plorar!!, potser amb més temps (i mira que n'he tingut) hagués fet algo una mica amb més qualitat fotogràfica, però bueno... es el que hi ha, sempre ho deixo tot per l’últim moment, que t'haig d'explicar jeje. me'n alegro que t'agradi.
Jo també m'he adonat del que t'arribo a estimar i de que ja es per mi impossible viure sense tu.
Tu no només fas que la meva vida sigui més feliç sino que amb tu he aprés a ser jo mateixa, he aconseguit superar les meves penes perquè t’he tingut al meu costat i això no te preu sister, ets la meva vida, ja ho saps, sempre juntes oi?, com que separades no podem estar... jajaja, però bueno, si algun dia no es en presencia ho continuarem estant juntes en el cor. T’estimo tant...
me quedat sense paraules... i ara només desitjo poder veure't d'una vegada
un petó
pd.i a la fistra tb.
La fistra sóc jo no? :) jaja
Va, posem una data però ja! Una tarda de la setmana que ve?
MUA
Toni de Tortosa?, perdona mi mala cabeza, creo que sé quien eres pero no estoy del todo segura. Me alegro de que te guste lo que escribo y que me sigas, pero no me digas que te identificas con el sentimiento de soledad, es algo que jamás le desearé ni deseo a nadie.
1 fuerte abrazo
La solitut es l'imperi de conciència i tambè un company molt sociable.
En poques paraules.. la pell de gallina. Em miraré el teu blog amb més calma.
buf, buf, buf... Saps? Per un moment m'ha semblat sentir-me dins del video.. i per un altre moment he recordat que un dia vaig decidir això:
No me preguntes si tengo invitaciones para la suerte
mientras buscas el futuro detrás del sol.
¿No sabes que los puentes pueden caer?
Y cuando caen no se levantan.
Se me acumula el tiempo en la espalda
jugando a un, dos, tres picapared,
desafiando a todos los inviernos que despiertan a las seis.
No sabes cuánto vale mi sonrisa,
no sabes cuánto cuesta perderla,
no sabes nada de nada y crees saberlo todo.
Pues sí,
tengo invitaciones para la suerte en el bolsillo,
y son blancas y con sabor a mar
-algo saladas para mi gusto-,
pero ya tengo compañía, lo lamento,
a partir de hoy me quedo toda mi suerte para mí.
Publicar un comentario